A: El País.Quadern
Alfons el Vell, el gran pretendent
Gandia, Dénia i la Ribagorça recorden Alfons d’Aragó i Foix en el 600 aniversari de la seua mort i del Compromís de Casp
Esperança Costa
Valencia
26 SEP 2012 - 22:28 CET
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba construït per Alfons el Vell. / NATXO FRANCÉS
Hi ha protagonistes i episodis històrics que desperten l’interés com
més temps passa. La memòria col·lectiva i la creació de mites i
identitats són selectives i també atzaroses. Per què en recordem més
alguns que no altres?
Alfons d’Aragó i Foix (València? 1332-Gandia, 1412) ha travessat la
història com l’etern actor secundari que espera obtenir el paper de
protagonista. Conegut també pels sobrenoms d’Alfons de Villena, de
Ribagorça, de Dénia, de Gandia o el Vell (per distingir-lo del fill,
Alfons el Jove), fou una figura clau en les relacions entre les corones
de Castella i Aragó en la segona meitat del segle xiv i candidat a rei
en el Compromís de Casp.
Enguany, amb motiu del 600 aniversari de la seua mort, als territoris
on va deixar més empremta s’han programat diversos actes: conferències a
la Ribagorça, xarrades i una mostra gastronòmica de l’època a Dénia i, a
Gandia, una exposició i altres activitats divulgatives organitzades pel
centre d’estudis comarcals que du el seu nom, Alfons el Vell.
La relació del seu llinatge és tan llarga com els títols i les
possessions territorials: nét, nebot, cosí i oncle de reis, Alfons fou
comte de Ribagorça i Dénia, marqués de Villena, duc de Gandia i primer
conestable de Castella.
Sense la figura d’Alfons, sense les seues decisions i ambicions
personals, no s’entendrien algunes fites crucials, com la victòria
d’Enric de Trastàmara en la primera guerra civil de Castella (1366-1369)
ni, potser, l’entrada posterior d’aquesta dinastia castellana en la
Corona d’Aragó el 1412, per substitució de la casa reial de Barcelona.
Perquè fou Alfons qui, en contra de l’opinió dels seus, va donar suport
militar i econòmic al Trastàmara i l’ajudà a engrandir-se.
Sense Alfons tampoc no s’entendria, per exemple, la consolidació de
Gandia com a ciutat i cap d’un ducat ben extens que un segle després
compraria el papa valencià Alexandre VI (Roderic de Borja). Ni, tampoc,
que Gandia es convertira en nucli original de dues de les figures
principals del segle d’or valencià, el poeta Ausiàs March i Joanot
Martorell, l’autor del Tirant lo Blanc. A més, era avi del literat Enric de Villena, el Nigromant, i besavi de sor Isabel de Villena.
No s’ha trobat cap imatge d’aquest gran cavaller feudal. Només
romanen alguns documents i les pedres dels edificis que va construir. A
banda d’alguns monuments com el monestir de Sant Jeroni de Cotalba (on
foren soterrats el pare i les dones d’Ausiàs March), sens dubte es pot
intuir la seua intervenció en castells com els de Dénia, Villena,
Benavarri, Alarcón o Cofrents.
El 1410 va intentar obtenir el títol més important, el de rei, en
morir el seu nebot Martí l’Humà sense descendència. Però, finalment,
vell i malalt (tenia 78 anys), va renunciar a les seues pretensions.
Morí el 1412, tres mesos abans que el Compromís de Casp coronara Ferran
d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara a què havia ajudat i amb què
es va emparentar.
Sols des de l’àmbit local se l’ha estudiat a fons, primer de tot a
Villena i després a la resta dels seus territoris. A la biografia
publicada el 1999 per Jaume Castillo (Alfons el Vell, duc reial de Gandia), que ens va descobrir un personatge absolutament fascinant i de trets èpics, s’hi han sumat més obres, com la magnífica La taula del senyor duc. Alimentació, gastronomia i etiqueta a la cort dels ducs reials de Gandia,
de Juan Vicente Garcia Marsilla, amb què es pot reconstruir la vida
quotidiana a les corts medievals europees. Com diu el seu biògraf,
Alfons el Vell s’ho mereixia.
Comentaris